1er SAFARI. GUISSONA I VOLTANTS (8 hores de recorregut / 120 km)

Ens ha costat aixecar-nos, però ho hem aconseguit. A les 8 hem pujat al cotxe per iniciar lo safari a la nostra manera.

No poden faltar les càmeres de fotografiar, mocadors per quan fa molt fred i et cau la candela, diners per si tenim ganes de comprar alguna cosa, lo mapa de paper (que al Joan encara li agrada, perquè és dels tradicionals, a mi em costa llegir-los –diuen que és cosa de dones, però los homes no saben fer dos coses a la vegada-, sóc més del navegador amb les noves tecnologies), i, sobretot, les ganes de trobar i descobrir coses amagades.

Agafem lo nostre cotxe, una furgoneta negra amb 10 anys al damunt, que la pobra ens porta per tot arreu (esperem que per molts anys més). Obrim lo mapa de paper, lo Joan sap molt bé on podem anar. Destí zona Guissona i los pobles del costat. Sempre hi passem pel davant, en alguns ens hi hem aturat, però, en la majoria no. Ja toca, no!

Una cosa que ens ha alegrat molt és poder fer aquest safari amb BOIRA. Sí, ho heu llegit bé, som a mitjans de febrer i avui ens hem despertat amb boira de la bona.

Lo camí xerra tu, xerra jo. No parem. Ostres. M’he equivocat de camí. Era per allí, etc.

Anem amb temps, i no ens podem perdre cap detall del camí. Primera parada la fem, de sobte. Veiem una imatge emboirada que ens al·lucina, hem de parar a fotografiar-la, tot i que s’ha de dir que amb la càmera no hem pogut captar tota la seva bellesa que té lo paisatge. 

Sempre que passem per l’autovia, prop de Tàrrega, veiem una masia amb tres pins, és la Masia del Morlans (a l’antic terme del Mor)
Avui era lo moment de fer-hi una visita. Per arribar-hi, hem passat pel camí del Parc de St. Eloi de Tàrrega. Hem aprofitat per fer fotos de la vista de Tàrrega.

Després hem fet parada a Riudovelles. No hem direu que lo nom no és bonic. Està situat en un petit turó sobre lo torrent de Sant Gil, vora la carretera de Tàrrega a Guissona. Les cases del poble estan disposades al voltant del castell. Als afores hi ha l'església de Sant Gil, diuen que és d'estil romànic de transició, tot i que sembla més gòtica que res. Té un sensacional òcul que sembla la representació del Yin i Yang. Lo poble és solitari i silenciós, clar que a les 8:45 del matí no volta ningú. Només un padrí, que tot mudat, deuria anar a mercat, a missa o ves a saber. No li vam preguntar.

Aquí teniu los racons i detalls que hem caçat.

Seguim, passem pel davant de Ratera i Concabella. Los trossos estan verds, la boira segueix acompanyant-nos. 

Parada a Gra. Un nom curt però curiós. Un petit nucli agregat al municipi de Torrefeta i Florejacs, a la Segarra, d’aquí del nom de Torreflor. 

A l’entrar al poble, trobem lo que deuria ser l’antic cementiri, amb una curiosa tomba d’un capellà i lo barret que portaven.

Lo poble està d’obres. Los paletes treballen mentre escolten la “ràdio casset” camuflat de ciment. 

Passejar pel seus carrers no ens porta massa estona, és un poble petit.  De sobte, un home s’adreça a nosaltres pensant que érem los inspectors de les obres. No, home no, tranquil. Què bé que us ho estant deixant. Lo dipòsit d’aigua sembla una nau espacial a punt de fuga.

El proper poble és Sant Martí de la Morana. Lo poble ens ha sorprès, i no ho semblava. Hi ha cases amb molt potencial arquitectònic. En un carrer tancat i laberíntic, entrant per una arcada, trobem una casa amb façana d’aspecte senyorial coneguda com a Cal Sala.

Tot seguit, al costat, vam entrar a La Morana, on hi ha una torre medieval. L’església parroquial de Sant Esteve és del segle XVIII,  té un absis que sembla la proa d’un vaixell. 

A l’entrada al poble hi ha un portal amb dues arcades, la primera, refeta al segle XVII (1630), té un escut amb un peix i la segona, posterior, continua uns trams de muralla.

Una de les cases que destaquen al poble és la casa senyorial, està tota restaurada i aïllada de la resta; d’això nen diem un “fuerte”. 

Dins lo poble hi ha un carrer de baixada amb escales que ens porten a la plaça Avall “no podia tenir cap altre nom". 

Les dues cases que hi ha al mig de la plaça major, tot i ser del segle XX també tenen la seva gràcia arquitectònica. 

Com sempre hi ha racons que ens inspiren.

Bé, ja som a mig matí i la gana es comença a notar. Anem cap a la gran capital, Guissona (a l’època romana tenia lo nom d’Iesso). Lo primer que es veu és l’Àrea de Guissona. Massa vist, no ens hi aturem. L’interior de la vila té més gràcia, és més tranquil i hi ha menys gent. Lo luxe és visitar indrets amb poca massificació. Si pot ser, solitaris.

Volem esmorzar en un lloc especial. Trobem una pastisseria, Santaularia, fundada el 1892 a tocar de la plaça Major, un espai maquíssim i porxat per totes quatre cares. Ens encanta l’estètica i la situació de la pastisseria, així que aquí farem parada. 

La seva propietària ens porta uns cafès amb uns cors, deu ser que ens ha vist cara d’enamorats. Molt bo tot. Ara ja hem agafat forces, podem seguir lo safari.

Al carrer sentim una música d’ambient amb molta marxa, deu ser per despertar la gent. Al carrer hi ha moviment, sembla ser que Guissona ha esdevingut un dels pobles amb diverses nacionalitats, la cosa és que venen a treballar a l’Àrea de Guissona.

Al passejar pels carrers del centre, hi ha botigues amb encant, terrissaires artesanes, Kebabs, etc. 

Passem per davant d’un forn artesà “Cal Carlos”, tot fa bona pinta, tant que decidim comprar lo dinar i menjar de pícnic. La Meritxell ens convida a menjar magdalenes, “boníssimes”, i ens ensenya tot allò que fa. La veritat és que t’ho menjaries tot. Bé decidim, endur-nos una coca de recapte amb anxoves, unes truites variades i pa.

Lo passeig continua a Guissona. Visitem les fonts i safareigs, lo Portal de l’Àngel del segle XI i XV, la plaça d’en Pere Fages un guissonenc que va esdevenir governador de Califòrnia, el Racó de la família, el carrer del Gueto i la col·legiata de Santa Maria que és l’església. La parròquia és un lloc etiquetat sovint com a “neoclàssic”, però senzillament és barroc i punt.
Dins es pot contemplar lo retaule de la Mare de Déu del Claustre, obra escultòrica impressionant.

Finalment anem a visitar el Parc arqueològic i Museu Eduard Camps. Les noies del museu ens reben amb molta il·lusió i ens ho expliquen tot molt detalladament. Lo museu i lo parc ens sorprenent gratament, no ens esperàvem tan material. Hi ha joies sorprenents com un genet romà en bronze, làpides epigràfiques i pintura romana d’estil pompeià. Qui no pugui anar a Pompeia, sempre tindrà Guissona. Un lloc molt recomanable.

De nou en ruta, vam aturar-nos a fer fotos dels marges i cabanes dels trossos fins arribar a Vicfred. 

Passejant pels carrers fotografiem raconets, i trobem un home que esporga. No sap perquè, però ell cuida les poques flors del poble. Molt bona feina. Hauria de ser així, que la gent conservés les coses dels pobles, en comptes de trencar-les. La roba penjada al carrer ens indica que es tracta d’un poble majoritàriament amb gent gran.

Ara anem cap a Ivorra. Un poble que de lluny sembla majestuós. Abans d’arribar parem, que tenim gana. Fem un pícnic improvisat davant lo santuari del Sant Dubte. Aquesta església va substituir la primitiva del segle X on es produí, l’any 1010, el fet miraculós que s’anomena el Sant Dubte. L’actual temple és una edificació del segle XVII, d’estil barroc, que alberga una espaiosa església i l’antiga hostatgeria per acollir els peregrins que hi acudien a venerar les relíquies. 

Lo dinar està preparat en un “plis plas”. Quina bona pinta i quina gana. Davant de l’església hi ha una tomba de pedra, que fem anar de seient. Jo no tinc problema, però lo Joan es nega a asseure’s per dinar. 

Havent dinat ens dirigim a dins del poble murallat, laberíntic, ple de racons, però molt deixat. També observem la torre mestre del castell, de 20m d’alçada, i una església barroca de gran categoria. En resum, un lloc amb potencial, però descuidat, degut a l’abandonament i enrunament de moltes cases.

Per acomiadar lo dia i tornar cap a casa, passem per davant de l’Obra de Fluvià o de SantaLlúcia a 1 km, entre Guissona i Massoteres. Es tracta d’un palau del bisbe de La Seu d’Urgell que no es va acabar de construir a inicis del segle XVI, en estil gòtic. Un espai que actualment està tancat i mig abandonat, però que caldria obrir-se al públic, donada la seva magnificència i interès.

Fins aquí lo nostre primer safari explicat. Esperem que us agradi. Si us ve de gust ens podeu enviar informació i anècdotes sobre los llocs que hem visitat. Sempre ens agrada compartir moments amb tots vosaltres. Fins el proper safari. Arreveure!!